Archive for gener, 2016

Excursió a Sant Pere de Ribes – La cerca del Magdalinezi (Castors i Llúdrigues)

Amb moltes ganes i il·lusió es plantejava la 3a excursió del curs.

Aquest cop ens aventuràvem a Sant Pere de Ribes, una zona poc explorada al cau. 
Així que sortim de Plaça Universitat, per agafar un bus. Com? Un bus? Doncs si, aquesta vegada tocava anar amb bus, els trens ja els tenim molt vistos.
Dit i fet, uns castors molt neguitosos ens van oferir alegria tot el viatge.IMG_6523

Arribats a lloc, ens dirigim als locals on dormirem (gràcies a l’esplai Els Xulius per cedir-nos els seus locals), descarreguem i descansem, però no per gaire estona, ja que ens apareix un follet de Caudiver que ens informa que a la Cova Negra de St. Pere de Ribes i podrem trobar Magdalinezi, un mineral que proporciona energia al nostre estimat planeta. També ens avisa que anem preparats amb pinzells, per trobar-la amb suavitat i sobretot, que en cas de trobar-la, li transmetem bones vibracions, sentiments i parlem amb sinceritat, ja que un mal comportament la faria desaparèixer.

Tots molt valents, agafem la “motxilleta”, pinzells, cantimplora, el dinar i el foulard el coll i fem camí a la cova. Som molt bons exploradors, ja que la trobem amb facilitat. Mmmm quin mineral més maco, fa bona olor, es de colors preciosos i la seva forma és diferent.
La recompensa? Dinem!

Quan arribem altre cop al poble, és moment de agafar confiança amb el Magdalinezi, i per demostrar-li fem unes activitats de cohesió entre nosaltres i representem sentiments bons.

Cau la nit, quin dia, sembla que ja no pugui passar res més, però… PAM!:
– Caps, m’ha caigut una dent! 
– A l’hora de dormir posa-la sota el coixí!
Tots ràpids a dormir, estem cansats i en cosa de minuts tot el rebombori es converteix en silenci. Els caps també, però a nosaltres ens fa l’efecte que només han passat 5 minuts quan ja sentim els primers castors desperts. És hora d’aixecar-se, que és Festa Major!

No podíem marxar de Sant Pere de Ribes sense anar a veure el Castell.
Quina casualitat, el follet de Caudiver ens estava esperant allà! Ens explica la història de les pedres: tot i que el pot sembli molt ple, sempre podem trobar la manera de posar-hi alguna cosa més.

Altre cop al poble, enmig de la gentada anem a veure la Gran Traca. Ostres que fort que peta. Tot seguit, la rua: diables, bastoners, diables, ballets, diables, pastorets, diables, balls de gitanes… Increïble.

Ui, però que tard que és. Agafem motxilles i anem a la parada del bus que ens tornarà a casa. M’entres l’esperem, fem un petit partit de futbol tot recordant aquesta bonica aventura.

Fotos de l’excursió

Excursió a Lluïsos – Sobre rodes! (Ràngers i Noies Guia)

El cap de setmana 12-13 de desembre els Ràngers i Noies Guia vam fer l’excursió que tothom ha desitjat fer algun cop a la vida: una excursió sobre rodes!!!

Vam quedar a Lluïsos a les 10h per emprendre un descens cap al centre de Barcelona.

Amb les mans als patinets, els peus als patins i algun cul al terra vam anar baixant com vam poder per Passeig Sant Joan fins arribar al Parc de l’Estació del Nord. Allà ens vam adonar de que havíem evitat contaminar posant un petit granet de sorra per no potenciar el canvi climàtic i que, a més a més del treball en equip pels carrers,ens havia sortit gratis! Vam decidir que calia entrenar-nos ja que alguns no teníem molta pràctica en el transport i a partir d’aquí vam anar superant petites proves per posar en pràctica la nostra agilitat, l’estratègia i la rapidesa. Bé, i també el fre i la precaució, que no cal ser sempre el més ràpid!

Després de fer la gran parada per dinar al Teatre Nacional de Catalunya  i visitar els encants vam tornar cap a Lluïsos a buscar les motxilles per encaminar-nos cap a la suposada excursió a la Floresta. Com alguns ja sabíeu, era una farsa! Anàvem a dormir a Lluïsos, on vam fer un sopar de Nadal sense escudella, ni carn d’olla, però deliciós! A la nit vam veure una caupel·lícula nadalenca i vam caure tots morts els sacs.

L’endemà vam fer una activitat de proves i reptes amb les cartes. Vam tenir alguna o altra batalleta però en res ens vam veure submergits entre números i diners… i és que havíem de quadrar els números de la loteria!

Aprofitant l’esperit nadalenc que vam començar a adoptar, ens hem enfrontat a un cau de nadal molt calorós!

Fins aviat!

Les sàvies de la FOCA (Llops i Daines)

Els Llops i les Daines vem rebre aquest missatge durant les vacances de nadal:

BREU HISTÒRIA DE LA CAUMPANYIA

Hi havia una vegada un grup d’escoltes que formaren part de LA CAUMPANYIA. Sabeu que era LA CAUMPANYIA?

La Caumpanyia dels Somnis era un grup de nens i nenes que feien realitat tots els somnis que es proposaven. A partir del teatre, la música, la pintura i altres tipus d’arts realitzaven projectes arreu del territori català i més enllà. Ho compartien tot, es respectaven i s’estimaven entre tots i totes, sempre estaven apunt per fer coses, sobretot les que els hi agradaven. També (i molt important!) respectaven i intentaven cuidar el màxim la natura i el seu entorn. Deixaven el món millor del que l’han trobat.

Heus aquí que un dia, quan eren a Terrassa, van descobrir que una organització malvada anomenada “Blackhill” havia segrestat a un dels seus companys, el Marc! Perquè? Com? Quan? A on? Totes aquestes preguntes els hi passaven pel cap, així que van decidir començar a investigar.

Així va ser com gràcies a l’ajuda de la FOCA (Federació organitzativa de caumpanyies autogestionades) que feia anys que lluitava contra tot aquest tipus d’organitzacions, van aconseguir saber qui havien sigut els causants d’aquest segrest i el perquè.

I que eren aquestes organitzacions? Doncs es tractava d’un grup de gent que volia el món en un lloc fred, trist i on només manessin ells, no els hi agradava la gent que feia coses per millorar el món i realitzava els seus somnis i menys aquella gent que vivia la vida amb alegria i passió. Ës per això que LA CAUMPANYIA va ser víctima dels seus desitjos malvats.

Ara que ja sabien que “Blackhill” havia segrestat el Marc un trist divendres per fer mal a LA CAUMPANYIA, només els faltava saber a on trobar-lo i com para’ls-hi els peus! Després d’unes vacances d’hivern de reflexió i investigació van rebre la darrera i definitiva carta d’informació de la FOCA que deia així:

Benvolguts i benvolgudes caumpanyistes graciencs!

Des de la seu mundial de la FOCA (Illa de Brownsea), volem agraïr tots els vostres esforços. Gràcies a vosaltres cada vegada som més i més a prop de descobrir a on tenen amagat el Marc i com poder canviar el món perquè no existeixin organitzacions com Blackhill.

Ara que ens trobem tant a prop del nostre objectiu final, ha arribat el moment d’utilitzar les nostres millors eines.

Per aquest motiu us convoquem a la reunió que serà aquest dissabte a les 16.30h a la pl. Nord amb les tres sàvies:

  • La sàvia del RESPECTE
  • La sàvia de l’AJUDA ALS ALTRES
  • La sàvia de LA CREATIVITAT I LA IMAGINACIÓ.

Són les creadores de la FOCA, l’essència per la qual continua existint i la filosofia que ens fa no perdre el camí correcte de la vida. Us demanem que les cuideu i respecteu tant com nosaltres ho fem.

Perquè elles us puguin reconèixer és necessari que porteu el FOULARD del cau i el PIN de LA CAUMPANYIA.

Esperem que us siguin de gran ajuda, atentament,

Compartir és viure i viure és estimar. Riu amunt. Sempre apunt i tant com puc. Res a mitges. Deixa el món millor del que l’has trobat. Canviarem el món. Som el futur.

la FOCA

 

Així doncs, dissabte ens trobàvem a l’hora acordada i al lloc acordat. I allà hi eren, com ens van prometre, les tres sàvies, que ens van explicar una història que ens va ajudar molt. Feia així:

Com vaques i bous

Heus aquí una vegada, ja fa anys i no molt lluny d’aquí, vivien dues tribus: els bouxevics i els vacaxevics. Eren dos pobles molt semblants, amb poques cases i molt companyerisme. Tot ho feien entre totes, s’ajudaven en el que feia falta, llauraven els camps del seu voltant i cuidaven els seus ramats de vaques amb amor.

Els dos poblats estaven separat per un riu, no massa gran, però suficient com per separar-los i fer que no es relacionessin. Així va ser com van anar creixent sense tenir en compte el que feia l’altre, però amb una enveja cap a l’altra riba del riu. Quan hi havia sequera, sempre pensaven que als altres els anava millor; quan una plaga els menjava els camps, creien que a l’altra banda no els havia passat, i quan una malaltia gairebé mata tots els seus infants, van arribar a pensar que havia sigut culpa dels altres. I no sabien que els dos patien la mateixa sort. I era ben normal, ja que vivien molt a prop els uns dels altres, i els desastres no es paren per un riu.

El tresor més ben guardat dels bouxevics era un toro tranquil i formós que tenia el do de tenir fills i filles carinyosos, mansos i dòcils; el bé més preuat dels vacaxevics era una vaca gran i pacient, que els proporcionava uns vedells preciosos i forts. Gràcies a això, els seus ramats sempre eren els millors de tota la contrada.

Però va arribar un moment que els bouxevics es van quedar sense vaques, només tenien bous, i per tant era impossible que tinguessin més vedells. La mala sort va fer que en aquell mateix moment, els vacaxevics només tinguessin vaques i els passés el mateix problema.

Al principi, no es van adonar del gran mal que tenien, però quan passaven els anys i el ramat es feia cada cop més petit es van començar a preocupar i a buscar solucions. Amb l’enveja que els menjava per dintre, alimentada pels mals temps que estaven passant, van pensar que el millor era robar. Al cap d’un temps, es van adonar que aquell conflicte no portava enlloc. Només en treien que anar perdent habitants i vaques.

Fins que un dia, dos noies joves es van trobar al mig del riu que les separava. Les dues anaven al poble veí a explorar i veure quina era la millor ruta per robar d’amagat. Però quan es van veure l’una davant de l’altre, totes dues primes i famolenques, amb la roba trencada i la cara ben bruta, es van adonar que potser no era tant diferent. Va començar l’una, explicant a l’altre el problema que tenien i justificant l’atac del seu poble. Va respondre l’altra, explicant el seu problema (que en realitat era el mateix!). Així va ser com es van adonar que compartien penúries i que la solució era ben fàcil i simple. Només calia respecte i comunicació entre tothom. Allò que tant feien entre la gent del mateix poble i que tant els costava fer amb aquells que creien diferents.

Aquella nit, quan tothom es trobava sopant reunit al voltant de la foguera del seu poblat, van explicar el problema que tenien. La gent al principi no els feia cas. Ja feia temps que aquella disputa havia perdut el sentit i només lluitaven per odi als altres. Però poc a poc, van anar apartant l’odi del seu cap i es van adonar que tenien la pau ben a prop i que no tenia sentit continuar lluitant.

L’endemà al matí, en el que durant tant temps havia sigut un camp de batalla, només hi havia una vaca i un bou, un a cada banda del riu. I un pont que creuava les aigües. Els dos animals es van trobar al mig, es van mirar als ulls, aquells ulls rodons i grans que transmeten tendresa i tranquil·litat. I es van estimar.

Els dos pobles van construir un poblat nou, aquest cop ben a prop del riu, un sol poblat on hi vivien tots en comú, ple de ponts que passaven a banda i banda del riu. Fins hi tot hi havia cases que estaven just a sobre!

I al mig del poble, al costat de la foguera on es reunien cada nit a sopar, un estable confortable on una vaca i un bou esperaven dos vedells. Els habitants els cuidaven com reis, els únics reis que hi havia en aquell indret. I contaven els dies que faltava perquè nasquessin.

Però no eren els únics que vivien per aquelles contrades. Desperdigats pels voltants, bandits i bàrbars, morts de gana i sense més ofici que robar, miraven amb enveja aquell poblet ple d’esperança i de futur. Fins que un dia van atacar. Feia molts anys que havien perdut els valors, i només sabien pensar en ells i ser egoistes. Així que cadascú atacava sol.

Els habitants del poblet es van adonar que, si actuaven tots junts, no només podien fer front a l’amenaça, sinó que podien recordar als bandits els valors que havien perdut i convéncer’ls de venir a viure amb ells.

Així va ser com el poblet va anar creixent, ja era un poblat gran i esplèndid. Ven aviat van néixer els vedells. I després en van venir molts més i el ramat també va créixer i la gana mai més va ser un problema.

El següent cop que van seure a sopar el cercle era tant gran que gairebé no hi cabien a la plaça central, la imatge donava goig. I va ser aleshores que es van adonar del seu últim problema: no parlaven la mateixa llengua! Però per un poble que havia superat tantes dificultats i que ho havia fet tant bé, no havia de ser tant difícil solucionar-ho.

I així, gràcies al RESPECTE, l’AJUDA ALS ALTRES i la CREATIVITAT i IMAGINACIÓ va ser com van construir el grup de gent amb més valors que havia existit fins aquell moment. I és clar, davant d’un poble així, quin problema els podia frenar?

 

La CAUMPANYIA DELS SOMNIS i tots els Llops i les Daines que l’integrem seguirem aquests tres principis sempre!

Excursió a Vilanova i la Geltrú (Castors i Llúdrigues)

El viatge a Caudiver continua:

Després d’intenses setmanes superant tots els problemes que  ens han aparegut per seguir amb el viatge, ens tocava arribar a una estació més llarga, de dos dies,  a Vilanova i la Geltrú.

Al arribar vem fer una caminada fins el fantàstic local que ens havien deixat al poble, un cop instal·lats vem rebre una visita especial; era el Bupdiver, un ésser estrany mig home mig gos vestit estrafolàriament.  Deia que venia de Caudiver i ens va donar dues noticies que no eren de bon grat, el tren que uneix el planeta Terra i Caudiver s’havia espatllat i com a conseqüència el Nil (que fa unes setmanes que el tenim de visita per les terres Caudiverenques) no podia tornar.

Més tard vem descobrir la veritable causa del no-funcionament del tren, un forat a la part posterior de un vagó va provocar que s’anés perdent gasolina fins que el tren va quedar buit de contingut per continuar funcionant. La mala sort va fer que aquesta gasolina arribés als peixos que els Bililis (una de les famílies que forma la unitat de Castors i Llúdrigues aquest any) van menjar aquell dia. Com a conseqüència de tot plegat els Bililis van perdre el sentit del gust i el nostre fantàstic tren no podia funcionar.

Un cop dinats, vem posar-nos a treballar per recuperar un sentit i una part tant important pels Bililis com és el gust. Tots junts vàrem trobar diferents situacions per intentar ajudar-los, des de tasts a cegues fins a l’elaboració d’autèntiques delicatessens per berenar. Tot plegat ens va servir per solucionar el primer problema…ELS BILILIS VAN RECUPERAR EL GUST!!

Ara bé, faltava arreglar el  tren. Per fer-ho vem pensar que si cadascú de nosaltres dibuixava el seu tren ideal amb tot allò que hi volia a dins, serviria perquè el tren seguis tirant endavant. I així va ser, vem omplir cada vagó de felicitat, diversió i bons pensaments i pel que sabem fins ara, no ens costa cap més problema.

Amb la cara de cansament ja present, quedava sopar, un far de bona nit i desplegar sacs i aïllants (tasca no sempre fàcil!) i bona nit!

El matí de diumenge ens va despertar amb un fantàstic sol itot just després d’esmorzar i recollir ens vem dirigir cap a la platja. Però no sempre és tot tan fàcil! Una cursa creuavaVilanova (sí, una cursa, per variar!) i vem haver de fer mans i mànigues per arribar fins a la sorra. Allà després d’enterrar companys a la sorra, fer infinits castells i túnels, algun partit de futbol i alguna tombarella, va arribar el moment de enviar-li un missatge al nostre estimat Nil que a dia d’avui encara el tenim ben lluny, i així ho vàrem fer;  amb les ulleres màgiques i mirant al punt exacte del cel, vem poder veure-hi Caudivder i d’aquesta manera esperem que el missatge l’hi hagi arribat. Tant de bo aviat rebem alguna noticia més…

I poc més, quedava posar-nos la motxila altre cop a l’esquena i tornar cap a Barcelona amb una aventura i un repte més superat, amb èxit i valors, per continuar endavant!

Fotos de l’excursió

Go to Top